Totes les ciutats haurien de tenir estiu. Els carrers, quan l'horari encara no està envaït per estrangers, agafen la solitut de fa un temps. Viatjar sembla un fenòmen de la imaginació o un drecera a la memòria, a aquella remor de la ciutat que es prepara pel dia, que s’hagi quedat a la infància quan el carrer era com casa teva, tan gran. Quan alces la mirada a l'estiu, desaceleres de cop el caminar i mires els balcons i les pedres, que ha plogut o que la xafogor ha deixat aquell remor ennobulat sobre la vista que et separa de la resta del món, de la feina, del dia i d’ara mateix. I tot està tancat, esperant un mes en què al caminar ja no veurem res. Però ara les reixes adrecen un altre cop a sentir la ciutat com a teva, com si poguéssis tornar a comprar el pa i li demanessis a la Rosa pel seu nom i ella et donés records per la mare. I creues sense mirar el carrer, casi es podria fer correns, i tens la sensació de què el temps ha congelat tot allò que havies oblidat i et preguntes, perquè, perquè tot quan ha canviat tant sembla per un moment que pugui ser igual. Així que quan surts, un altre dia, de treballar, i la ciutat està ja fosforita amb els colors de la gent, penses que demà, potser, les coses tornaràn a fer mil voltes, però que un dia al mati, quan sortis al carrer, sabràs que aquell moment podria ser com quan tenies 6 anys.