Quan bufa el vent

Fa uns anys, quan encara el temps es podia aprofitar per la nit, vaig passar-me més de dues hores xerrant amb un islamista convençut. Encara sabia menys que ara, i em va sorpendre molt la seva teoria que al món hi havia massa gent perquè la terra no donava recursos per a tots. Fins i tot em va arribar a dir que hi havia qui creia que les guerres eren positives, una via d'equilibri natural del cosmos... Més enllà que hi han paraules que no tenen raó de ser, últimament m'he adonat que la idea està més estesa que als cercles radicals. Parlant amb una amiga fa pocs dies em va comentar el mateix. I ara ja comença a escandalitzar-me el tema.


Deu haver una paranoia mundial amb allò de què si salta la Xina alhora, el món s'enfonsa. Però em fa molta gràcia com segons quines teories vagin arrelant-se en la manera de veure el món, i què poc contrastades que estàn. També ja fa uns anys que jo mateixa m'angustiava pensant que dintre de poc no hi hauria aire per respirar perquè talarien tots els arbres per fer paper, i mira ara, ja només s'utilitza per imprimir diaris en extinció. Però més enllà que el fenòmen ecològic és real, que no hi hagi suficient terra ni recursos per alimentar a tots el que som i podem ser, és una bola creada per cuatre bojos alarmistes que només tenen en compte com mantenir el seu ritme de vida. Digue'm hippie.

Només cal viatjar una mica per veure fins a quin punt el món és gran, molt gran. Passejar per Sudamèrica és gairebé impossible, perquè a cada pas hi ha una extensió de terra herma que no pots travessar. A l'Àfrica els deserts són inabastables i estàn tots inhabitats, llestos per ser treballats. I mira si no hi ha terra, el que falta són projetes que la facin viure un altre cop. Perquè aquí els tontos de Lepe són els més rics d'Espanya, i tot gràcies al goteix en mig del desert. Però a altres llocs no existeix la subvenció d'aquí. Com a molt arriba l'explotació, i han de donar gràcies perquè vingui l'home blanc, que encara és.

Una cita de Borges : totes les teories son legítimes i cap no té importància. El que importa és el que es fa amb elles (quina por si aquesta es posa en marxa). Doncs posats a crear-les o creure-les, jo cito un altre: el principi d'Occam. Davant varies solucions al problema, la més evident i simple és la verdadera. A mi és que sempre m'han encantat els realistes, potser perquè jo tinc molta imaginació, i perquè crec que van escasos últimament. Així que aposto per la serenitat, i una mica d'allò que ja podríem começar a aplicar que es diu transferència de recursos.

Perquè per crear-nos catàstrofes ja tenim prou raons, i segur que apareixen radicals ara que estem en crisi. I ja se sap que les idees són perilloses, i més les que no es comenten.