Intimitat en massa

Tothom que sap una mica de tele sap que hi ha poques coses que venguin més que la vida privada de la gent. És una de les facetes humanes més explotades, allò de que quant més amagues més ganes tens de saber. Per després trobar-te que és encara més avorrit que les teves mentides. Suposo que el que reconforta és allò de que 'mal de muchos, consuelo de tontos'. Però jo estic feliç de què tot això surti diàriament. Si la intimitat ven ja es converteix en un assumpte públic. I com sap molt bé Europa, sempre s’han de mantenir les formes. Potser tenir sempre una càmera a sobre és la única forma de què fem les coses bé...



Estats Units fa molt de temps que ha trencat la línia entre l’espai públic i el privat. Tenen molt assumit això de què cada aspecte de la seva vida pugui ser vist per tot el país. No és que estigui a favor de sentir-me vigilada les 24 hores del dia, però és una forma de no caure en la temptació d’amagar la teva filla sota terra. Al Vell Continent mantenir el secret és fins i tot una forma d’habilitat. La naturalitat del americans els fa ser tots iguals, aquí la identitat es construeix amb allò que has amagat. I a Europa som especialistes en treure profit del mite, que sempre és l’ideal al qual el gènere humà només arriba per dotació divina. Suposo que els EUA va néixer amb les idees revolucionàries del s. XVIII, i ja van integrar la màxima de què “tots els homes són iguals”.

La intimitat no ha arribat allà al recargolament o l’excentricitat que hem imprès a les imatges més vergonyoses de l’ésser humà. Potser és una mena de reivindicació del bon salvatge, però és una manera d’acceptar més formes de ser naturals en les relacions socials. La pega més gran és que es perd la intriga i, el pitjor, que es podria perdre el sentit de l’humor.